diàleg entre un botiguer i un pispa

JesRICART
Mensajes: 395
Registrado: 15 Oct 2008, 23:45
Ubicación: world/ciberespacio
Contactar:

diàleg entre un botiguer i un pispa

Mensajepor JesRICART » 05 Oct 2018, 17:21

Diàleg entre un botiguer i un pispa. jesRICART
Li faig notar que aquest bulto sota la seva seriana promet ser un article sense pagar –li va dir al botiguer a un pispa al passar per caixa i no declarar tots els productes que portava al damunt-
-Però que diu ara!! –va dir el pispa- ¿no ha considerat que es tracta d’ una deformació corporal?
-Sí, sí, que ho he considerat, però les proves són evidents.
-Evidents?
-Doncs el que sent, li ho puc assegurar ja que una punta del formatge Pirineus li surt per sota la solapa –va insistit el botiguer amb flema-
-això és una vell truc perquè em posi nerviós i ho miri, oi? Doncs li asseguro que no ho faré –va dir el pispa mentre el bulto semblava pugnar per sortir a l’exterior-
-doncs no ho faci, però si és tan amable li prego que posi el producte a la cinta per dir-li quin es el seu preu o sinó té intenció de pagar-lo el deixi aquí perquè un altre client el pugui comprar i tingui el seu dret legal a assaborir-lo.
-Ondi, no fumi, no em parli de drets legals que ja sabem com van donades les coses a aquest país ple de corrupcions –va dir el pispa-
-No tinc ganes de fer una conversa d’ aquesta mena tot i que promet molt interès fer-la amb algú que hi sembla estar tan avesat com vostè però em sap greu insistir, treguis el formatge de sota la roba i altres coses que pugui portar i que siguin, fins que no les pagui, de la meva propietat.
-Potser està en contra de la llibertat d’ expressió? –va dir sense perdre pistonada el pispa-
-En absolut, però li faig notar que rere seu estan esperant altres clients per pagar la seva selecció de tiberi i marxar. Comprendrà que no estem en les millors condicions possibles per fer un parlament sobre aquest afer. Insisteixo, deixí aquí les coses que porta amagades i no ens faci perdre el temps als demés.
-D’ acord, deixaré passar els clients que fan cua per continuar la nostra conversa.
-Molt bé, però no es faci il·lusions, això no és un foro de debat, és una botiga que ofereix un serveix com punt de distribució d’ aliments –va dir el botiguer fent un gest perquè s’ apartés el pispa i fent-ne un altre perquè el següent client diposités a la cinta els seus articles-
Va escanejar els codis de barres de cada objecte i va passar la tarja de crèdit del client que al retornar-la a la seva bitlletera li va aclucar l’ ull al botiguer.
El següent client va fer tres quarts del mateix i abans de marxar va dir:
-viure per veure
-o veure per viure –va afegir el botiguer-
Una tercera clienta va pagar i sense dir res va marxar. Immediatament després d’ ella es va fer un espai. En aquesta estona la flaire del formatge que portava amagat el pispa treia uns efluvis indicatius. El pispa no havia fet cap gest sospitós i tot indicava que el producte de la seva requisa estava sota la seva jaqueta a l’ alçada de l’ aixella, la qual cosa prenia una olor molt particular.
-Doncs bé, està disposat a cobrar-me aquesta llauna de sardines i aquest paquet de kikos i donar per acabada aquesta anècdota?
-Veurà, segurament al seus ulls jo tinc aspecte d’ idiota i no sóc més que un mercader servil del seu horari que es passa la vida rere aquest caixer per pagar les factures de coses que no gaudeix o per pagar el col·legi dels seus infants a canvi d’ un ensenyament que no els hi servirà per res a la seva vida., però el cert es que aquesta vida m’ agrada, i encara que n o sigui perfecta, es la que tinc. Jo visc d’ un petit marge de benefici de cada producte, per no dir que els que caduquen i no puc vendre-me’ ls haig de confitar…
-¿petit marge de benefici , diu? ¡vinga ja- va interrompre el pispa- . Els comerciants pugeu els preus dels articles tot el que podeu i ,més i a sobre molts no venen en perfecte estat. La meva historia de consumidor es la de la víctima permanent. Em foten el pel a tot arreu. El furt és una fórmula compensatòria a canvi de tots els gols que ens foteu per coses que distribuïu i que no son de qualitat o venen adulterades o son obsoletes en un parell de vegades que es fan servir.
-sí, estic al corrent d’ aquesta crítica i reconec que no la puc replicar. Jo també dic això, perquè no oblidi que un botiguer també es un consumidor, potser el consumidor que té mes elements per valorar aquest assumpte, ja que a part de comprar al detall per les coses que necessita a casa també compra a l’ engròs per mantenir actiu i actualitzat el seu establiment. Com a consumidor detallista no paro de queixar-,me com vostè de la piula de coses de baixa qualitat que corren pel mercat i que els ministeris no filtren. Com a consumidor a l ‘engròs he tingut que arrossegar partides per anys que han vingut en mal estat i que les grans cadenes de distribució, els fabricants o les cases d’ assegurances no se’ n fan càrrec.
-això no justifica vendre allò que estar en mal estat sabent-ho., Una cosa es vendre sense saber que el producte no funciona i un altre molt diferent es vendre’ l sabent-ho que ho està.
-accepto la meva falta d’ètica professional al respecte. La falta d’ ètica, amic meu, es tan mes insistent quan pitjor es la cobertura legal per corregir les faltes d’ ètiques dels altres. Tot es una cadena.
-sí, ja me n’ adono que el comerciant forma part d’ una piràmide de l’ enganyifa.
-el comerciant i el comprador. Oh es que vostè al emportar-se’ n quelcom a casa i consumir-ho tot sabent que està en mal estat no li esta fent el joc a tot aquest sistema piramidal?
-I tant que me n’ adono, però a vegades tornar a l establiment a canviar allò que es fraudulent amb suposa mes temps i diners que el que pugui recuperar.
-Així s’ escriu la vida: a costa de no reclamar els drets.
-D’ acord, tots plegats som uns subordinats de les circumstàncies.
-I fem el món que fem : una tola mútua.
-em penso que sí, ho accepto –va dir el pispa posant cara de convençut-
-El tema es força interessant i en podríem fer un congrés de paraules si ens ho plantegéssim, però ens ha apartat del tema original, en el que un posseïdor de quelcom, com ara jo, ha estat desposseït per un pispa, com ara vostè, sense el pagament corresponent. Jo ja hi estic d’ acord en que vostè s’ ha de resarcir de totes les malifetes que el mercat li ha fet, però ¿creu de veritat que es una bona idea fer-ho. Ho amb un petit botiguer com jo?
-La petita botiga es tan criminal com el gran magatzem. No entenc com he pogut comprar coses a establiments de força renom que se m’ han espatllat en seguida o ni he pogut arribar a utilitzar. Tinc una maleta per eines ,que em va costar uns 80euros a Bauhaus i en seguida es va oxidar en les parts de metall que venien niquelades, un paquet de broques de fabricació xinesa comprat a Leroy Merlin que feien figa al segon forat, tant les broques de paret com les de fusta i ferro. Tinc radiadors i calefactors que es van despintar i van perdre els embellidors força aviat, un dels calefactors es va cremar la segona vegada que el vaig engegar. Tinc un ordinador Asus que mai el vaig poder fer servir perquè la barra espaiadora no funcionava,…
-sento interrompir-lo –diu el botiguer tot tornant el canvi de la comesa pagada per un client- però estic segur que la seva llista de productes adquirits de trinca i que no li serveixen ha de ser llarga i tampoc tenim tot el dia per nosaltres. Ja veu que estic enfeinat.
-O li prego excuses, però jo no soc tan garlaire com per passar-me hores explicant-li la meva vida de defraudat. També accepto que cada persona te una corrua de fets negatius dels que pot donar puntual noticia i balanç anual.
-Efectivament, potser la sort que tenim es que acabem oblidant totes les malifetes per creure que no ens tornaran a enganyar. Si jo li digués la de vegades que m’ han robat el mòbil (dins del cotxe i també d’aquí dalt el mostrador en un descuit, una vegada mentre parlava amb ell pel carrer), les que han forçat la porta per la nit per robar o les que m’ han encanyonat perquè els hi donés el contingut de la caixa, estic segur que el superaria amb desenganys enfront la humanitat.
-No ho dubto senyor meu, vivim en una societat força criminalitzada.
-efectivament, hi ha qui diu que de cada 3 individus, 1 es un malparit criminal-.
-¿Només?
-Tenint en compte que els britànics consideren que tirar les escombraries al carrer o no fer separació de deixalles és un acte criminal podem dir que el 90% de la població pel cap baix ho es
-¿de criminal?
-sí, de criminal
-I l’ altre 10%?
-queda exempta de sospita per raons d’ edat: nadons o ancians potser perquè ja son terminals o malalts trets de circulació.
-entesos. Així doncs d’ acord a la seva mateixa estadística aquí no soc jo només el criminal- diu el pispa- vostè també forma part de la confraria.
-Oh, sí, jo mai he negat ser-ho. La diferencia entre vostè i jo es que el seu crim és il·legal, mentre que el meu té tota mena de paperassa burocràtica, segells i impostos que em permet practicar-lo.
-I no creu, bon home, que l’ autor del petit furt no fa un acte de justícia redistributiva.
-Oh, hi tant que ho crec,! Però no em convé de cap de les maneres, ja que redueix els meus beneficis a canvi d’ incrementar el seus.
-bé, ja sap que ni els rics han de ser tan rics ni els pobres ho han de ser tant.
-Jo, ric? Faci una ullada més atenta al seu voltant. Diria d’aquest negoci que es d’ una riquesa. Em dona per viure i prou. Si inspeccionés els meus llibres veuria que de les xifres aixecades que vaig servir el que queda com benefici net mensual es ben poca cosa: un salari mitjà i poc més. ¡quantes vegades he estat a punt de tancar la botiga! Però sempre m’ agafava la por. Soc un paio de vida ordinària, fill de la seva terra, poc donat a l’ aventura per anar rodar móns. M’ he tingut que ocupar dels estudis dels meus fills i de mantenir un parell de cases, ¿que menys que tenir dues cases per escapar-se en una de les tragèdies que es viuen a l’ altre? D’ estar al dia dels pagaments amb els impostos a l’ estat (primera màfia dedicada a l’ extorsió: veritables criminals desencadenadors de tota aquesta història que estem xerrant).
-soc antigovernamental i anticlerical convençut. No m’ ha de dir això. Aquest estat em va arruïnar amb els seus impostos no sortint-me a compta ser autònom. Des que vaig perdre la meva feina soc un perdulari.
-així doncs vostè es de l`equip dels de primera necessitats.
-efectivament. Jo agafo les coses per sobreviure.
-Home, haver començat per aquí. Fa un cafè? serveixin ‘n una de la màquina –li diu allargant-li una moneda- De pas serveix-me un altre per mi –donant-li un altra moneda-
Els dos homes saborejen els seus cafès mentre els clients es van servint i van fent cua per pagar.
-Exquisit per ser de màquina!
-Home, ja m’ agrada el seu elogi. Venint de vostè el considero tot un detall. Ho veu com no sempre son dolentes les coses que es venen al comerços.
-No sempre, no vol dir mai. Digui’m , què farà amb mi?
-torni’m el material del seu botí i tan amics. A continuació traslladi el seu camp d’operacions a un hipermercat que ens venen fent la guitza a tot el petit comerç i que tenen uns marges de pèrdua molt superiors.
-el control dels pispes es superior i en alguns indrets els que enxampem els porten a un quarto i els apallissen.
-No ho sabia.
Els dos homes es miren en un impasse de la conversa. El botiguer, home gran i saberut se li entortolliguen les pipiles, al pispa, home amb uns quants anys menys però amb posat de viure la viuda amb mes fatiga, li torna una mirada de compromís amb una pupil·les mortes fent de punts de dos interrogants.
-Miri, sap que –diu el botiguer- proveeixis d’ una cistella i fiqui’s i botiga en dins i cursi entre les prestatgeries, proveeixis de tot el que necessita i deixi a la cistella el que te amagat als butxaques de la seva jaqueta i sota l’ aixella. Després vingui aquí a caixa i jo li pagaré les despeses.
-Vostè? –diu un dels varis clients que durant aquesta estona han anat seguint la conversa a fragments, tot i que algú s’ha quedat al costat de la porta sense sortir per saber-ne el final- Avisi a la policia i que l’ engarjolin! No veu que li està prenent el pel fent posat de miserable? Aquets pispes son mes rics del que creiem i a nosaltres ens toca pagar-los-hi la manutenció existencial.
El pispa ja està omplint la cistella fins a dalt. De fet n’ agafa una segona per seguir amb el mateix tema.
-Miri, senyora, és el que acostumo a fer, a donar compta de les meves pèrdues i robatoris a la policia, però fins ara no m’ ha servit de res. Mai he recuperat cap producte dels que m’ han agafat i deuen ser ja tonelades de tiberi les que he permès que se les enduguin sense pagar-les. Encara no sé com sobrevisc.
-això del furt no té res de revolucionari per molt que el mangui es vulgui creure que esta exercint el seu dret legítim per compensar les pèrdues que li han ocasionat altres productes amb els que han estafat.
-tota la part del consumidor victimitzat hi estem d’ acord –diuen un parell d’ estudiants que han entrat a buscar uns “almendrados”- si la víctima no es reconeguda en els seus drets i la demora de la justícia es ja una injustícia en ella mateixa quan se la reconeix, que ha de fer sinó recuperar el que ha perdut?
-sí, em consta, aquí rau la cadena amb la que funciona tota la trola comunitària de la que participem.

-he aprofitat i he comprat, vull dir agafat, coses per tota la setmana –diu el pispa que ja ha tornat al mostrador-
-No passa res, m’ ho prendré com la meva contribució humanitarista a combatre la pobresa tot i que se que es una manera d’enganyar-me per guanyar el meu cel, atès que ha existeix menjadors de crisi i bancs d’ aliments.
-Moltes gracies, senyor, li estaré eternament agraït. Li asseguro quan la meva estampa tingui un somriure i la ,meva cartera una targeta lligada a un dipòsit bancari vindré al seu establiment per comprar i pagar-li el favor rebut que prenc com deute.
-Oh, no, això no es un préstec, per tant no s’ ho `prengui com u n deute. No es pot viure una vida tranquil·la sabent que deus a uns i a uns altres. ¡Quants creditors han ensorrat la vida de fantàstiques persones!
-el pispa s’ en va amb dos bosses grans de tiberi camí de casa seva. `perquè tot i que es un pispa té una casa en propietat, enjardinada i sense que li falti de res en aparença.
Un client que assistit a la part última de l’ escena diu: ets massa bona persona, et costarà la ruïna.
Això resulta premonitori, ja que la veu de que el botiguer paga la despesa del client que no la pot assumir corre com una pólvora. Les interminables discussions entre tota una nova onada de pispes i el botiguer converteixen la seva botiga en un cau de literatura on autors novells hi van per aprendre les coses de la vida.
A la casa del pispa, la nevera i el rebost estan plens d’ aliments en conserva: un pernil de jabugo penja rere una de les portes. Pots per tot arreu amb cereals, farines, fruits secs...El que es passar gana no en passa. Té una minyona que s’ ocupa del tiberi.
-Paquita, mira, hazte cargo de todo esto. ¿Que preparas hoy para comer?
-osobuco señor, tal como me ordenó ayer.
El pispa menja com un rei al terrat davant l esplendorosa panoràmica del mar.
A l’ altre banda de al ciutat el botiguer va fent la vida d’ un pencaire de tota la vida. La persiana oberta des de les 8 del mati a les 8 del vespre sense interrupcions.
Com que tot el món de l’ hampa de baixa categoria s’ assabenta que es un bon home, no hi haurà setmana que no se li encongeixi el cor davant de cada perdulari que hi va a mangar-li acceptant que se li endugui coses sense pagar-les. Accepta fer-ho un cop a la setmana després un cop cada dia, després 3 cops per dia. Al final el que regala es superior al que ven i els números vermells comencen a canviar-li el color dels seus llibres de comptes. La muller del botiguer se li separa perquè es un malgastador, els fills els demanden per mal pare, el gos el borda amb morro de mala llet perquè no li porta les cancel·lades i carns que li sobraven.... Al final, el botiguer divorciat i amb les seves dues cases pèrdues per ser tan solidari passa a ingressar al mon dels miserables. Repassa a Victor Hugo per tenir la memòria fresca de com fer-ho.
Un dia que camina feixuc traslladant-se cap a un altre ciutat, posa el dit i li para un cotxe És un Mercedes d’ ultima generació. El conductor és el pispa, ben guarnit i molt simpàtic.
-No ens coneixem –li pregunta el pispa-
-No, no tinc el gust –diu l’ ex botiguer-
Fent memòria se’ n recorda.
-sí. Home vostè em va donar fa uns anys a la seva botiga una parell de bosses de menjar quan e,m va enxampar per haver-li agafat coses de menjar.
-ah, sí ,ara que ho diu, sí, sí, que el reconec. Oh, ja veig que li va prou bé.
-No em puc queixar. ¿i què , que em diu de vostè, què es de la seva vida?
-vaig deixar el negoci, em vaig arruïnar. Li vaig agafar costum a això de no cobrar pel que venia i finalment em vaig quedar sense proveïdors i sense capital. Sense diners, amb vaig quedar sense aixopluc i sense familiar.
-i a què es dedica ara?
-sóc un captaire.
-ah ,home, jo el puc contractar.
-De què?
-De captaire.
-De captaire?
-sí, el meu negoci consisteix en instruir a un equip professionals que es dediquen a pispar, a fer petits tims i a demanar almoina.
-I jo que hauria de fer?
-el mateix que ja fa, paro sota la meva supervisió. Saber demanar sense pagar és tota una ciència persuasiva.
-Sembla prometedor el que em diu
-I tant! Jo tinc ,mitja dotzena de bones cases i mitja dotzena de bons cotxes, passo per ser un ciutadà triomfador tot i que sóc tot l oposat a ser productiu.
-digui’m una cosa. Quan vostè va venir a la meva botiga ja s’ hi dedicava a aquest negoci?
-Potser li defraudi la meva resposta, però sí, ja m’ hi dedicava.
-Entesos! M’ ha proporcionat la lliçó mes gran de la meva vida.
Els dos homes reuneixen els seus destins. Amb el temps l’ ex botiguer es converteix en el pispa mes perfeccionista del seu gremi i el pispa es converteix amb un home d’ empresa que rep condecoracions a un país com el seu. Continuen la seva conversada començada aquell dia fa anys en que el botiguer no es va limitar a recuperar les seves coses dels molts pispes que coneixia sinó que va a entrar en converses sense sospitar que aquella conversa li canviaria tant la vida. Al perdreu tot va descobrí un altre manera de viure sense patir per la possessió, pels estalvis i pel que viure. Ara tornaria al món del comerç però anant de mangui. Això posava en marxa un mecanisme adrenalitic i el feia sentir mes viu tot i els perills que es corrien. Com a home sense escrúpols es va acostumar anar a menjar a les botigues i discretizar els envoltoris. Tot s’ ha de dir es va convertir en un comensal tan apreciat que aquelles botigues on anava a jalar passaven a ser considerades com comerços de la mes alta confiança.

Volver a “Literatura”

¿Quién está conectado?

Usuarios navegando por este Foro: No hay usuarios registrados visitando el Foro y 1 invitado