¿Real o Legal?

JesRICART
Mensajes: 395
Registrado: 15 Oct 2008, 23:45
Ubicación: world/ciberespacio
Contactar:

¿Real o Legal?

Mensajepor JesRICART » 01 Oct 2018, 20:31

¿Real o Legal?. Gerard d ALBA
¿Què importa més, que una cosa sigui real o que sigui legal?. Important o no, la realitat és la que es, tant si entra dins de la legalitat com si es queda fora. Això de la cosa legal és canviant de tard en tard, a vegades de molt tard en tard, mentre que la realitat ho es constant i diàriament. Les lleis que canvien ho fa tant amb demora i no sempre favor de la historia ni de la justícia (patètica la presidència de Carlos Memen a l Argentina donant una amnistia a una pila de militars corruptes i criminals, per exemple), ho fan a escala d’ un país i pretenen fer-ho més a escala de tot el món, però l’ endarreriment és major.
L’ estri per proposar i canviar les lleis, diuen, és, potser sí, acceptem-ho, el parlament. Allà els representants del país decideixen per tothom. No entrarem en el detall si el que decideixen és el que tècnicament han de fer, el cert es que no poques lleis s’ editen no precisament al gust de tothom.
Mentre la realitat va anant fent la seva, els codis legals aspiren a fer de llei suprema. Això no funciona d’ una manera tan impecable com es pretén., Els mateixos professionals de la judicatura no es posen d’ acord amb com aplicar la cosa escrita. Evidencia, doncs ,de que les lleis, tot i sent necessàries, és el menys científic que hi ha per regular la realitat. A més a més per complicar la reflexió no hi ha una sola legalitat.
El que és legal a un país é il·legal a un altre. Això crea no pocs conflictes domèstics i internacionals. La gent porta els seus costums a altres països de testi o d’ adopció que no estan permeses per les seves cultures. Es així que les practiques d’ ablacions clitorianes o de forçar a matrimonis masclistes ho fan a Occident amb mil anys de diferencia de mentalitat gents d’ algunes bandes d’ orient (recomanable veure la peli Cielo de la cineasta Deepa Mehta que en fa cinc cèntims d’ una esclavitud domèstica poc coneguda de les dones indies amb la complicitat de les sogres, tant o mes temibles que els marits).
Això de que només vivim a un sol mon i només hi ha una sola humanitat (segons deia en Baha’u’llah) sembla cada cop més clar. El que és segur es que vivim en el mateix planeta, però son tant diferents unes cultures amb unes altres que les maneres d’ entendre la realitat son completament diferents. També passa dins la pròpia cultura.
Segons sigui l’ origen de classe i l’ origen ètnic se senten, veuen i pensen les coses de maneres diferents. Això no treu que cadascú fabriqui la seva coherència a la seva manera. A la tan pastosa controvèrsia unionisme versus nacionalisme, si escoltes parlar a en Tamames o en Fernando Savater (intel·lectuals de primera línea als que he llegit i dels que he aprés però que li son imperdonables exclamacions com las d’ aquest últim “¡¿que es esto de los catalanes?!”) la seva coherència és aplastant, però si tens una mica de sentiment de víctima per pertànyer a una cultura nacional marginada saps que la seva coherència no et serveix ni serveix per res,no per resoldre conflictes sentimentals politics passant a formar part del problema i del greuge enlloc de l’ empatia i la solució. Conclusió aquesta que es dolorosa, doncs si gent de talla intel.lectual no es capaç d’entendre coses elementals, què esperar del gruix del personal del regne de la ignorància?
A més a més, tothom apel·la la llei, es a dir a la lectura particular que en fa. Quan concorren dues o mes interpretacions antagòniques sobre la realitat es va a la prestatgeria (entenguis, als jusgats) a veure que diuen els llibres de lleis, es a dir, a veure el que han pactat altres (de segles anteriors sovint) sobre com s’ ha de regular la convivència col·lectiva a la realitat (una realitat que ja no es aquella en la que van viure els que van decidir codificar la seva).
Això de posar en lletra escrita la realitat i contemplar totes les seves variables és una feina admirable, però com sap tothom que escriu la realitat mai acabes de posar-la dins els llibres. La jurídica no és una excepció. Per molt que es redefineixen els seus articles sempre li queda un bon pany de la realitat fora de la seva contemplació i de la seva previsió. Pitjor encara, un cop feta la llei, amb tot el que ha costat fer-la, hi ha una resistència a la seva modificació. De que van els discursos del , d’ uns i d’ uns altres en política? De si reformar la constitució per donar marges de llibertat per ara no contemplats o no de no tocar-la en absolut. Sembla mentida que aquest criteri de guanyar en llibertats costi tant d’ entrar a les molleres dels cavernaris d’ un país.
Si la realitat es una cosa canviant i a mes conté varies realitats, amb ritmes, desenvolupament i idearis diferents, perquè la part mes avançada ha d’ esperar a la mes endarrerida per canviar? Es que una classe majoritària d’ estudiants –posem per cas- que va prou bé ha d’ esperar el mes endarrerit de la classe per avançar de curs? No ho fa, oi? Tampoc quan es tracta d’ una part minoritària d’ aquesta classe. Qui evoluciona ho fa tot i que li sàpiga greu que qui no evoluciona prefereixi quedar-se en el passat.
Bé. No es que la realitat canviï tant d’ un segle cap un altre, ni el psiquisme humà ha canviat tant en els darrers 3mil anys. Lleis fonamentals del dret romà estan en el substrat de les nostres i es que les picabaralles entre les gents es repeteixen sovint sigui l’ indret que sigui on visquin i facin el posat que facin. Les coses de fet legitimes i necessàries per elles mateixes a la llarga ho han de ser dret tot i que els hi costi d’ entendre els poders que no volen renunciar als seus privilegis.

Volver a “Filosofía”

¿Quién está conectado?

Usuarios navegando por este Foro: No hay usuarios registrados visitando el Foro y 1 invitado