Impietat

JesRICART
Mensajes: 380
Registrado: 15 Oct 2008, 23:45
Ubicación: world/ciberespacio
Contactar:

Impietat

Mensajepor JesRICART » 03 Oct 2018, 19:11

Impietat. Gerard d ALBA
De la matèria pietosa se n’ ha fet càrrec especialment les religions que a través d’ homilies i sermons de diumenge se’ n fan ressò del concepte de pietat. Tot i que la paraula està infrautilitzada de quan en quan surt.
Es la que va fer servir en Gadafi (si els ressò periodístics del moment ho van transcriure bé i jo ho vaig entendre correctament) per demanar clemència abans de que li donessin el tret per enviar-lo a la eternitat. Es també la que surt als trhillers quan algú suplica per la vida. Té una primera accepció que es la devoció per les coses sagrades i té aquestes altra vessants: respecte amorós em vers als ancians i pares. Te per equivalència la llàstima i la compassió. Hi ha qui retreu aquest sentiment perquè se sent rebaixat. Qui té orgull no vol donar pena a ningú. Qui en fa ofici de donar-la encara diu allò de “tingues pietat d’ un pobre desgraciat”, (una cosa que rima prou bé). Grosso modo tenir pietat entra dins dels valors humans o d’ aquells sentiments que tan han meritat l’ aventura humana en la colonització planetària.
El contrari de la pietat és –obvi- la impietat, concepte aquest del que encara es parla menys.
En Sòcrates va ser condemnat a mort per impietat, tot s’ ha de dir, per un règim democràtic i amb un sistema judicial composat per centenars de ciutadans. El mateix règim, sigui dit de pas, al que se li atribueix haver atorgar la primera amnistia general que es coneix a la historia. Literalment volia dir que posava en orris les creences dominants dels atenencs, els seus cociutadans.
Ell va participar aquell mateix any en la defensa d’ Andòcides acusat sota el mateix càrrec. El principal instigador contra Sòcrates va ser Anito, tot i que Meleto, va ser qui va fer la performance acusatòria, Per això el discurs d’ autodefensa que dirigeix Sòcrates al tribunal es dirigia a Meleto. Aquest discurs recollit per Plató a Apologia de Sòcrates és el text d’ un home argumentatiu, seriós i res semblant al d’ un criminal o perversor de la joventut tal com l’ acusaven els seus retractors. Però això sí un home que traient-se del qualificatiu del savi del damunt que li posaven els altres ajudava a fer reflexionar, de tal manera que els seus seguidores entraven en conflicte amb els seus entorns i familiars.
Les enemistats de Sòcrates li vindrien des de el principi de la seva contribució a la filosofia i a la cultura, autovaloració que es feia ell mateix, però no va ser fins que era un septuagenari que li va canviar. No podem dir d’ ell que fora el primer ateu de la historia que va acceptar morir a canvi de renegar a la seva falta de fe. De fet tot el contrari, ell no va repudiar dels deus, però, certament, les coses pensades amb la raó pel mig porten a inferir que la omnipotència és una extraordinària fabulació. La societat grega disposava de tot un ventall de deus on triar en un Olimp fastuós i o contradictori hauria d’ acaptar tanmateix un ventall de discrepàncies interpretatives. Els acusadors de Sòcrates no es van destacar pel seu fanatisme i de fet en Anito va promoure tota la teatralització del judici per escarmentar a l’ home pensant, tot creient que es retractaria i la cosa es resoldria amb una multa o com a molt amb el desterrament.
El seu discurs, en la seva autodefensa, ha passat a la historia de les lletres com finalment un arrogant, cosa que va fer canviar el balanç numèric d’ una diferencia d’ una trentena de vots a favor dels que li demanava inicialment condemnar-lo a una diferencia molt major. Un cop sentenciat a mort, lluny d’ escapar va donar una de les lliçons magistrals de tots els temps, dient-li a Critó (i així recollit també per Plató en el diàleg que va tenir amb aquest) que si no s’ esta d’ acord amb la llei s’ ha de canviar, però no transgredir-la. Mostrant-se doncs a acatar la sentencia i a deixar de viure, explicant amb una solemnitat insuperable que no era segur que els quedessin a viure tinguessin millor sort que als qui li tocava morir.
De Sòcrates ens hem de refiar del que altres han dit d’ ell, i en particular en Plató, el seu deixeble, apòleg i veritable pont per fer-lo sobreviure durant mil·lennis. Ha estat un extraordinari esdeveniment per la historia de les idees que un pensant àgraf com ell hagi promogut tota la referencialitat que se li ha fet i que a tants altres ha inspirat, si no a morir amb solemnitat sí a pensar amb vitalitat.
Sòcrates va viure en el temps de Pericles, gran promotor de les arts, i de Cleó que el va substituir al poder implantant una democràcia popular radical. Va viure l’ època de les guerres del Peloponesi entre Esparta i Atenes. Sòcrates, un patriota i un ciutadà en el sentit literal de la paraula (nomes va sortir d’ Atenes per anar al camp de batalla quan li va tocar) no hauria d’haver acabat forçat a posar fi als seus dies terrens sota el poder judicial dels “cinc-cents”. De fet no s’ esperava aquesta resolució ultima, però ja que li va venir imposada se’n va aprofitar. Potser ja estava cansat de viure i va amagar el mes gran suïcidi de la historia buscant els seus botxins apropiats.
La historia judicial es va lluir força en aquest cas i va marcar tot un precedent de la incompetència de tot esforç de la justícia humana. En Sòcrates li tenien jurada a part de per ser un pensant brillant va ser l únic que va defensar la vida dels generals que havien participat en la batalla naval de les Argiunses. Es va enfrontar a la assemblea popular i a la fúria del poble. També es va negar a anar apressar a Leon de Salamida per portar-lo a la mort. En fi, que un rebel com ella tenia la sentencia de mort des de molt abans que l’ acusessin d’ impietat, una paraula fetitxe per una person a que no tenia res a veure amb ell. Mes aviat va ser al revés, els contraris a la pietat van ser els que el van assassinar escurçant-li l’ existència a una font de coneixements i de raonaments. Potser és que aquesta és la marca de la història humana: la fúria contra l’ enraonament, els interessos de poder contra els homes sobirans que viuen el màxim dels gaudis amb el mínim de riqueses. Abans de que es prengués la última beguda, la de la cicuta, no li va falta gent que li fes mofa com Aristòfanes i Polícrates. I es que això de pensar sempre ha donat motius d’ escarni que potser disfressaven envejes.
Uns 2 mil·lennis i mig després la impietat ha anat a mes i dels homes i dones pietosos ens en queden menys en nòmina. El que sí ha anat predominant és la confusió dels conceptes, el mal ús de les paraules, les adjetivitzacions inapropiades a les conductes, la malfiança de les gents i qualificar del que no es a qui demostra ser tot el contrari.
La impressió general es que la imatge de l’ individu piu està reservada per qui està inventariat a la galeria del santoral.
No se sabrà mai exactament perquè uns passen a la posteritat com sants i altres com criminals. L’ exemplaritat socràtica que va llegar li va costar la vida. Tot i que va ser qualificat de pervertidor del jovent va ser una ment privilegiada que va contribuir a que la gent s’ alliberés dels seus fantasmes i pors. Pel reportatge dels seus últims moments pels diàlegs amb Critó va quedar constància de la seva serenitat i de la seva comprensió que tot guió de la vida, sigui el de qui sigui acaba amb un desenllaç igual: el de deixar de viure, epilogo superb per desentendre’s de tants malentesos humans. Ningú dirà actualment de Sòcrates que era un criminal tot i que va ser condemnat a bufada de pitu de llei (com tants altres que al llarg de la historia han estat suprimits per que no els hi convenia al poder regent).

Volver a “Filosofía”

¿Quién está conectado?

Usuarios navegando por este Foro: No hay usuarios registrados visitando el Foro y 3 invitados