Les barreres dins de casa

JesRICART
Mensajes: 380
Registrado: 15 Oct 2008, 23:45
Ubicación: world/ciberespacio
Contactar:

Les barreres dins de casa

Mensajepor JesRICART » 09 Oct 2018, 20:24

Les barreres dins de casa. Jes RICART
Quan es parla de barreres arquitectònics es té mes el cap les que ens topem pels carrers i l’ accés als edificis en general i institucionals en particular que no pas les que tenim i patim dins de casa. S’ ha de dir clar i d’ entrada que l’arquitectura dominant encara continua regulada pels podocaminants i no contempla als rodomarxants. Moure’s amb una cadira de rodes pels interiors no nomes necessita llindars mes amples a les portes sinó també Espais de maniobra superiors.
Els apartaments continuen sent concebuts per embotir en la menor superfície possible prou nombre de gent. Tot i que domina la família nuclear actualment continua concebint-se el pis topi amb una habitació de matrimoni i dues per la mainada, a part de menjador i cuina, i qui té sort galería i balconada. Els blocs que es van aixecar a la década dels 60 per allotjar les masses obreres immigrades que venien a construir i urbanitzar el país estaven pensats per la ma d’ obra barata desajuntant-li les condicions mínimes per reposar i refer la seva energia corporal i fer el "polvo" dels dissabtes per reproduir mainada. El sistema no va concebre que a la llar s’ hi podia passar o acabar passant la major quantitat d’hores del dia,especialment a les èpoques de la vida en que un es feia vell i arribava a l a retreta, per tant hauria de ser un espai de gaudi. Res d’ això, el pis minúscul era pel just: menjar, dormir, cardar i dutxar-se. Una inspecció ocular i hedònica dels pisos aixecats llavore’ns no passarien el vist i plau d’ una mirada, tampoc tan estricta, d’ un a oficina d’¡ avaluació del comfort i de la psicologia ambiental, recomanant o ordenant si s ‘esqueies, el seu enderrocament.
El model d’ aixecar blocs de pisos per emmagatzemar gent va continuar dècades posteriors i, de fet, no ha conclòs. Aquesta mena d’ hàbitats triomfa per 3 raons: 1. els interessos dels promotors en oferir el producte seriat reduint costos al fer-lo d’ una manera no artesanal,, 2, la complicitat dels usuaris que ho compren tot amb tal de ser propietaris d’ un espai propi i 3 l’ accés a aquesta propietària a un preu sembla inicialment no més car que el de pagar un lloguer.
Aquest és un país en que la pulsió de la propietat és una pandèmia. Si un no és propietari on viu sembla que es farà malveure o que li baixarà l’ autoestima per sota zero. No està demostrat que `per viure una vida de qualitat s’ hagi de ser propietari, però aquesta és un altra qüestió. El que s’ esta demostrat es que qui esdevé propietari es mes pro`pens a especular amb la seva propietat cosa que no fa ni pot fer qui no la té.
Com que la planimetria dels pisos havia estat i continua estant al servei de la foscúria dels interessos industrials del sistema, qualsevol cau per anar a dormir i tenir una mica de tranquil·litat n’ hi havia prou., Es un dir, això de la tranquil·litat perquè ¡pel pati de llums pugen les bronques o sorrollositats dels veïns verboincontinents i per les tuberies de baixada d’ aigües fosques i negres et fan actualitzar-te de les hores de les dutxes i de les caques dels contigus. Detalls aquests d’ intimitat –tot s’ ha de dir- que no ajuden ni a la transparència ni a la socialització dels interessos comuns del veïnat.
Els rodomarxants que s’ han de muntar una vida en un d’ aquests pisos s’ han d’ espavilar per no x car conra les parets ni amb els altres convivents. L’ habitual es que las cantoneres de les parets i aquestes mateixes experimentin impactes i fregaments.
Per sobreviure a la planificació maldestre dels constructors, en el nostre pis –uns baixos- venut com “pis adaptat” després d’ uns quants anys d’ entrebancar-nos vam optar per tirar tres tabics al terra. Mentre fotia cop de massa contra el pladur em sentia exultant i llibertari rumiant que nomes la superfície ocupant al terra aquests envans ja es menjava algun metro quadrat. Abans d’ emprendre aquesta reforma havíem parlat de llogar una nau industrial on anar a viure, idea aquesta que encara no hem descartat. L’ experiència i el fenomen ha estat experimentat a diversos barris de diverses ciutats del món on les gents mes progrés i enteses en llibertat personal en lloc d’ acceptar apartaments minúsculs on viure adaptaven espais més amples on fer-ho. L’ espai diàfan contra l’ espai parcel·lat i amb envans permet la llibertat de l’ usuari a organitzar-lo com mes de gust els hi vingui. Un espai de 70m2 interiorment parcel·lat no té res a veure amb el mateix espai desemvanat (amb v baixa)
Això de tenir la cuina separada perquè els seus bafs no envaeixin la resta domèstica o el quarto de bany ídem perquè un pet amb un decibel de més pugui acabar amb l’encant de la parella son mesures demodé. No es que les males olors hagin de ser consentides sinó que es pot guisar i actuar al quarto de bany sense molestar a ningú.
La nostra cuina comunica amb el saló i el quarto de bany amb l’ espai del llit nido per convidats. Inicialment, volíem posar-hi una finestra corredera , però apart de treure’ns llum (raó inicial pel que vam treure mig envà de la part superior) el fuster ens cobrava mes de 1000 euros per fer-ho. Vam desistir i ha estat una sort. Es clar que qui el fa servir no sent un habitual de casa, en principi es troba una mica cohibit i s’ ha de concentrar per fer les seves feines fisiològiques assustadís que la seva intimitat pugui ser enregistrada pels nostres androids.
Des que vivim en un hàbitat desemvanat la nostra vida convivencial ha millorat ostensiblement. No son tants metros quadrats per fer carreres pero no hem d’ estar obrint i tancant portes a cada moment. De fet, només sens hem quedat amb una habitació com a tal, el nostre dormitori, que al ser petit es pot escaldar ràpidament si algun d’ aquests hiverns, amb el canvi climàtic desequilibrat baixes a -30 graus. Pel que fa a escalfar la resta de l’ espai de moment ens valem amb una galería que hem afegit prenent un tres metros quadrats al pati que fa d¡ escalfador natural els dies de sol.
Els planificadors i constructors d’ edificis per viure haurien de passar abans per una mena de tribunal d’ usuaris i no nomes aconseguir el permís d’ obra dels ajuntaments o dels seus col·legis professionals. La veritat es que hi ha països en que, francament, ho fan malament. Tant, que hi ha pisos que no acaben de fer mai el pes per convertir-los en caus de felicitat si no se’ ls reforma posteriorment. Això de les reformes s’ha convertir amb un hobby nacional potser per això els constructors deixen les coses mal acabades perquè les enllesteixin els mateixos usuaris.
A la convivència particular –que es el nostre cas- d’ una rodamarxant i un podoerèctil com jo aconseguir més espai ho necessitàvem com el respirar. Per això de espai intern i reduir el numero de cantonades de 90 graus, no hi ha problema. En les edificacions modernes –un altre cosa son les cases velles- primer es construeix l'estructura de formigó i després s’hi posen els envans. Els de pladur i les peces entrelligades no sostenen carga. Nomes son intocables les parets mestres. Nous dissenys incorporen envans mòbils.
Es clar, que de tot això no s’ hauria de parlar si els nous hàbitats ja fossin dissenyats pensant en les sensibilitats i limitacions de tothom i superant aquest criteri d’encabir-nos a miniespais fragmentats.
També s’0 ha de dir que es diferent un hàbitat on viu una parella a un on hi ha mainada petita fins a púber o adolescent que necessita altres condicions. Però, la reflexió de nous dissenys d’ hàbitat per noves famílies o grups de convivència queda oberta. Ens portem amagat tots plegats i durant massa temps de portes endins. Tenir espais diàfans i vides transparents segurament ajudaria a la cultura general de la llibertat i la comunicació a part del desplaçament i la convivència més maca.

Volver a “Sociedad”

¿Quién está conectado?

Usuarios navegando por este Foro: No hay usuarios registrados visitando el Foro y 3 invitados